Helena Valls Pi

Durant dos anys ho vaig passar malament. Patia violència masclista i em va costar d’adonar-me’n. A l’associació de lleure on estava també ho vam viure de ben a prop. Vam haver de gestionar casos i crear un protocol. Vam aprendre molt.

Durant un temps aquest era un tema que m’afectava només de parlar-ne. Em sentia incompresa. En deixar l’associació, vaig decidir que volia acompanyar dones tal com a mi m’hauria agradat que m’acompanyessin. No volia debatre sobre feminisme, sinó anar a l’acció. També buscava un espai on sentir-me segura: un espai només de dones. Dones que també tinguessin una visió com la que tinc jo, donant-li la importància que té a la gran problemàtica de les violències masclistes. Així vaig trobar Hèlia. Amb la primera formació ja vaig saber que era el que buscava.

 

Canviar la mirada

Amb el temps he canviat la meva mirada. He après que hi ha una gran xarxa connectada que funciona i que acull les dones que viuen o han viscut violència masclista. Estic aprenent com funciona el sistema. També que hi ha un munt de dones sense xarxa, ja que és el que fan els agressors, aïllar-les. He après que hi ha un patró, que cap d’elles s’ho esperava.

Es nota molt quan una dona que acompanyes fa cinc dies que ha denunciat l’agressor o ja està al final del camí, i fa un any que el Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida (SARA) l’acull. Això m’ha ajudat a veure que hi ha esperança.

 

Aprenent a sanar

He après que el que els aportem és el que més necessiten, i que ho agraeixen moltíssim. El que oferim és temps i un suport. El simple fet d’estar allà ja fa moltíssim. A l’acabar, elles t’ho agraeixen molt. Sovint les ajudem amb l’idioma, també. Tant jo com l’altra dona, som iguals. He après, de debò, el que és la sororitat. Formar part d’Hèlia m’està ajudant a sanar-me a mi també.

 

Jo podria ser ella

Com tothom, jo venia amb uns prejudicis de casa. He pogut veure que no hi ha ni un perfil de víctima ni un d’agressor. Que jo podria ser elles. Que totes tenien una vida, abans. He deixat enrere la idea que són dones que no tenen independència econòmica ni feina ni estudis. No és així. En alguns casos, en tenien abans, però el seu agressor les ha absorbit i pot haver aconseguit que ja no tinguin res més que a ell. I això fa molt difícil que puguin sortir-ne.

 

Una feina voluntària?

Pel grup de Whatsapp es proposen acompanyaments constantment, i segur que hi ha molts més casos. Això no surt a les notícies cada dia, com hauria de ser. A més a més, em sorprèn que no hi hagi més recursos. Com és que el que fem és voluntari? No hauria de ser una feina remunerada? No ho dic perquè vulgui cobrar, perquè si soc aquí és perquè vull i ho faig encantada, simplement reflexiono sobre quines són les prioritats del sistema. Com pot ser que, si no existís Hèlia, aquestes dones haurien de fer totes aquestes gestions soles?

 

Els quatre esculls

Hi ha moltíssims obstacles per a les dones en procés de recuperació. Per mi els principals són quatre: el sistema policial, el sistema judicial, el racisme i el sexisme.

Crec que el sistema policial no està prou format per encarar situacions de violència masclista, a part del fet que hi ha molt poques dones policies. Quan denuncien o han de recollir pertinences, per exemple, pateixen violència psicològica. Se les fa decidir amb rapidesa, sense tacte, amb zero empatia. Se les posa en dubte.

Quant al sistema judicial, aquest allarga el patiment i reobre la ferida de forma constant. Com a proves, demana a les dones un minuciós mapa històric i espacial de tota la violència masclista viscuda que fa que aquestes dones hagin d’estar revivint constantment tot aquest dolor. Això les deixa exhaustes.

En quasi tots els acompanyaments que he fet, el racisme ha estat present. Tant policies com treballadors de l’àmbit institucional han donat per descomptat que les dones racialitzades no parlen l’idioma ni l’entenen gaire bé. S’hi refereixen i em parlen a mi, i no la miren a ella. Jo constantment intento trencar amb aquesta dinàmica. Una dona em va explicar que ella ho notava, tot això, i que havia sigut molt diferent el com l’havia tractat el mateix treballador quan hi havia anat sola que quan hi havia anat amb mi.

Finalment, el sexisme, que també està present en totes les institucions i la societat, i que s’evidencia en les idees com “no n’hi ha per a tant” o el “pobreta”. Podria dir-ne mil exemples més, però no acabaria.

Segur que me’n deixo moltes, com la idiomàtica, si és el cas, i el fet que, per exemple, els Mossos d’esquadra no sàpiguen anglès i prefereixin sempre el català.